En vint-i-quatre hores, no fa pas gaire, vaig conèixer bastant profundament un home feliç. En realitat, duia camisa, però moralment era com si no en dugués. Estic segur que moltes vegades se la posa, de primer antuvi, a la inversa, amb la pitrera damunt de l'esquena. No crec que mai hagi pensat, com els veritables elegants, a fer-se planxar les camises a Londres. És capaç, el dia que trobarà el coixí massa baix, de posar la camisa en forma de bola o de tortell sota el coixí. En realitat, si porta camisa és perquè té una cuinera vella que cada dissabte al vespre la hi deixa, ja guarnida, damunt d'una cadira, sota un parell de mitjons.
(...)
Més, sempre arriba tard. Un hom li endevina, quan entra, una certa ansietat. Els rellotges mai van bé, per a aquest home. Quan té una hora per a fer una cosa i amb mitja n'hi ha prou, la primera mitja hora, de calculat desvagament, passa amb una gran calma, i, en canvi, la segona mitja hora, les agulles del rellotge adquireixen una velocitat frenètica, amb una malignitat incorregible. Això d'arribar tard li confereix una vera popularitat. Hom se'l disputa. El fan seure a l'únic lloc vacant, reservat per a algun regidor. Li porten més munt del primer plat que no menjaren els altres comensals. D'altres havien volgut "brillar" en la conversa, i la seva aparició tardana fa oblidar els massa assidus, i la massa general el mira amb gratitud, refrescada per un humorisme dolç, ple de cordialitat envers ell.
Josep Carner, Les bonhomie
Vist
